Caos al sistema solar

Torno a obrir un blog per a penjar un treball de Física, en aquest cas un estudi sobre el caos al Sistema Solar (www.geocities.com/marcnadalferret/caosplanetario.ppt)

La primera part del treball és una introducció sobre què és el caos. S'aborda des del punt de vista de la separació de les trajectòries en l'espai de fases, però també sobre la integrabilitat de l'hamiltonià. Aquí hi ha un punt en què no puc continuar per falta de coneixements sobre les freqüències diofàntiques i la proximitat d'aquestes a nombres racionals: caldrien avançats coneixements de matemàtiques. No obstant això, es planteja l'existència de sistemes mixtos i es veu que la dissipació pot portar un sistema d'un règim caòtic a un altre no-caòtic.

A continuació s'exposen exemples de subsistemes caòtics del sistema solar (que podrien encabir el sistema solar al grup dels sistemes mixtos) i d'altres que ho han estat. Per últim, es comenten simulacions ja fetes que fan pensar que, excepte alguns subsistemes del sistema solar, el sistema solar en línies generals, o sia, els paràmetres principals -com, i sobretot, el semieix major dels planetes- es mantindran estables en tot el què viurà el sistema solar (es calcula que estem a la meitat de la seva vida més o menys). Les fluctuacions no té massa sentit pensar-les com a caòtiques: recordem que el problema de 3 cossos no està resolt i al sistema solar -si comptem els asteroides- en tenim un fotimer.

Per a dirimir la qüestió caldria estudiar més a fons els sistemes mixtos i endinsar-se més en l'espai de freqüències. Si mes no és una primera aproximació que no obstant això planteja prou acuradament totes les cartes que ara mateix hi ha sobre la taula (amb articles prou recents).

Complexitat i sociologia

Aquí penjo (www.geocities.com/marcnadalferret/cs1.ppt), per a qui pugui interessar, un treball (en italià) sobre complexitat i sociologia. Aquest treball el vaig fer per una assignatura (Modelització de sistemes complexos) a la Universitat de Pisa. Una assignatura que compartien les titulacions de Física i Enginyeria Biomèdica.

Val la pena explicar què collons té a veure la sociologia, la teoria de jocs (de què també parlo) amb la física o l'enginyeria biomèdica. En fi, intentaré esbossar-ne una petita explicació.

La complexitat, la creació de l'ordre espontani en la natura és una cosa que, des del punt de vista de la termodinàmica o la mecànica estadística, resulta curiosa. Efectivament, en un sistema aïllat l'entropia tendeix a augmentar (2n principi de la termodinàmica). La mare dels ous és que la natura no és un sistema aïllat i en aquest intercanvi trobem la producció d'entropia cap a l'exterior.

Tot i això no deixa de ser sorprenent, perquè un ordre d'aquestes característiques és prou anecdòtic. No tot es redueix a fotre fora l'entropia del sistema i au. Perquè no és tan fàcil. Però burxant burxant ens toparem amb conceptes com el caos tal i com l'entenia Prigogine, gran mestre i gran científic (un punt de vista d'imprevisió en termes de mecànica estadística).

Aquest és un dels múltiples punts de contacte entre la física i la biologia. Però si anem més enllà i intentem explicar un ordre superior, com és la formació de societats, també podem intentar modelitzar i fer-ho encabir en un marc físic. Aquest marc físic d'organització té el seu punt de relació amb la teoria del caos quan, en determinades xarxes de teoria de jocs obtenim resultats curiosos.

La teoria de jocs és una altra manera, rigorosament matemàtica, de modelitzar les relacions socials, explicar un origen i/o finalitat de la moral com a estratègia vencedora, i a més planteja situacions en què s'evidencia que el món no es perfecte. Com era d'esperar, la física acaba arribant al cap del carrer amb un cert coneixement de la causa.

En fi, ho penjo també perquè no sempre és fàcil trobar informació, tot i que ara s'està posant de moda el tema. Molt interessants els llibres de Prigogine (Le leggi del caos), Schrödinger (Qué es la vida) o Jorge Wagensberg (Sobre la complejidad del mundo). Si no, veieu la bibliografia, a la darrera pàgina de la presentació.

Si voleu més informació, feu-m'ho saber. Gràcies.

De Civibus

De Civibus

Abans que res voldria mostrar la meva insatisfacció amb mi mateix per dedicar aquest article crític a Ciutadans. Més que res perquè és un partit petit. Tenen una representació electoral ínfima, suposen un percentatge baix de votants i el seu poder en les institucions és nul. Obsessionar-se en criticar-los –com fan alguns- és símptoma d’un odi i una por que tampoc trobo natural. No és just vessar determinades diatribes sobre ells quan realment hi ha gent molt més amunt que talla el bacallà i sobre els quals poden córrer ja no rius, sinó oceans de tinta. I no per destinar-los elogis, precisament. Que serveixi doncs, aquest article, per donar una oportunitat als membres del mateix partit a què s’expliquin de cara a aquells qui no els tractarem sistemàticament d’anticatalans.

Albert Rivera ha anunciat que C’s no participarà als actes oficials de la Diada per considerar-los independentistes. Em sembla molt bé. No només perquè tinguin, com tenen, tot el dret a fer-ho, sinó perquè el meu instint transgressor em porta a la fruïció en tot allò que suposi dinamitar els símbols. Però al marge d’aquesta apreciació personal, veig bé la iniciativa de voler saltar-se activament l’oficialitat per tal d’arribar al reconeixement d’uns altres símbols. Com a procediment en si mateix, vull dir.

No obstant, això xoca i contrasta amb la insistència amb què Ciutadans mateix reclama l’exhibició dels símbols oficials als balcons dels ajuntaments. És cert que els usos de la bandera espanyola vénen regulats per una llei de banderes (per cert, molt primmirada i intervencionista, enriguin-se de l’Estatut). Un dels arguments esgrimits és que és una llei i per tant s’ha de complir. Aquesta reivindicació seria molt més coherent si Ciutadans assistís als actes oficials, per molt que hi estigués en contra, per congruència amb aquest mateix principi de respecte cap a l’oficialitat. I el més greu no és això, sinó que el PP, que també denuncia la situació de les banderes i els símbols i es manté respectuós amb els actes oficials assistint-hi i rebent xiulets i escridassades en el millor dels casos, encara és acusat de seguir-li el joc al nacionalisme català donant corda a aquesta mena d’actes.

Una altra cosa bastant curiosa és la seva actitud a la Comunitat Valenciana. Tot l’afer de la importància del bilingüisme mostrat simbòlicament en una campanya bilingüe a Catalunya es veu misteriosament oblidat quan, arreu de les terres valencianes tota la campanya s’ha fet exclusivament en castellà. Sembla ser, doncs, que allí el bilingüisme (per cert, algú a Ciutadans reconeixerà la unitat de la llengua o s’hi pronunciarà al respecte?) ja no és tan necessari. Un altre cop el mateix: obligació no n’hi ha cap. Dret a fer la campanya en l’idioma o idiomes que es vulguin pertot, també. Però la imatge que es dóna és de contradicció i això deteriora més encara el partit.

Un altre dels punts claus en l’ideari de Ciutadans és el dret a l’educació en llengua materna. Si bé la situació del castellà en l’educació a Catalunya dóna més peu a les seves reivindicacions, hi ha uns 70.000 estudiants de la Comunitat Valenciana que no poden prosseguir els seus estudis de secundària en valencià. Més enllà de la trista fal·làcia de: “i tu més”, seria bo que Ciutadans denunciés també aquesta situació. Per elegància, per congruència, per donar exemple. No costa tant.

I ja, per últim, el súmmum de la incoherència que demostra que el pitjor enemic de Ciutadans el tenen a casa, és el tractament del cas Boadella. Les crítiques al nacionalisme català en general, i en particular les de Ciutadans, es fonamenten molt en què el nacionalisme és una ficció. En realitat la societat catalana –segons ells, i ho comparteixo- no és tan nacionalista com el seu parlament. Són nacionalistes els cabdills dels partits –PSC i PP inclosos, afirmen- que per culpa del sistema partitocràtic d’estructures rígides i disciplina interna no representa bé la societat. Doncs bé, va sortir en Boadella dient tot el contrari i tirant per terra totes les expectatives que augurava Ciutadans: deia que la societat catalana sí que estava infectada pel nacionalisme i que per això ell marxava. Ell mateix afirmava no haver sofert cap boicot explícitament proposat, era la pròpia gent que, lliurement i en la seva obsessió identitària el marginava. I Ciutadans, enlloc de desmarcar-se d’ell va dedicar-li unes quantes capçaleres al seu web. El pitjor de tot és que aquest senyor és un dels promotors del partit. Una curiosa contradicció a la qual gairebé ningú hi ha fet cas. Això demostra que aquest tema desperta passions i exalta les vísceres; poca gent ha intentat anar més enllà de distingir bons i dolents.

Donar una imatge de coherència i de principis ajudaria bastant a no ser tractats de nacionalistes espanyols. La ciutadania pot ser més o menys patriota, però la dona del Cèsar no només ha de ser honrada sinó que ho ha de semblar.

Comentari de premsa: Nació i drets

Voldria obrir aquest fil per a començar a fer comentaris de premsa, el primer en la curta història d'aquest blog.

Avui voldria comentar un article molt curiós, de José María Marco, titulat Nación y Derechos i publicat al diari Libertad Digital. L'article té el següent enllaç:

http://www.libertaddigital.com/opinion/jose-maria-marco/nacion-y-derechos-44996/

El periodista posa en dubte que sigui constitucional fer manifestacions a favor de la independència d'alguna regió d'Espanya. Segons ell, la llibertat d'expressió emana de la nació espanyola, i qüestionar aquesta implica superar els límits permesos d'aquella. Són molt anodins aquests sil·logismes. La llibertat d'expressió emana de la Constitució Espanyola, refrendada pel poble d'Espanya al seu dia. Però d'aquí a dir que no hi ha llibertat d'expressió sense nació espanyola és passar-se tres pobles. Més encara quan la pròpia constitució permet ser criticada o que se'n parli en contra.

Aquest funambulisme argumentatiu és la culminació civilitzada d'una fal·làcia bastant difusa: la de confondre constitucional amb constitucionalista. Hi ha banderes i símbols oficials, anomenats constitucionals. Hi ha banderes que no són oficials i són, per tant, no constitucionals. I d'aquestes, algunes -com les independentistes- són explícitament contràries a la constitució, per tant anticonstitucionalistes. Però d'inconstitucional només hi ha aquelles l'exhibició de les quals els jutges considerin delicte per justificació del genocidi o apologia del terrorisme. Com a molt, ultratjar els símbols constitucional també és delicte, però si tals ultratges no hi tenen lloc, la manifestació d'una proposta diferent a l'actual hi té perfecta cabuda.

És el primer cop que veig posar en dubte una cosa tan palmària com és prohibir qüestionar la legitimitat d'unes persones per determinar un articulat. Veurem si la cosa es posa de moda.

Assistència obligatòria i esperit justicier

Tothom que hagi estat estudiant recentment ho sabrà: és molt, massa habitual, que ja fins i tot durant el batxillerat o estudis postobligatoris, els centres de secundària continuin obligant a l'assistència a classe als seus alumnes. El més preocupant no és el fet en si mateix, sinó l'acceptació i normalitat amb què es tolera una bajanada de l'estil per part de tothom: professors, pares, i fins i tot alumnes.

En general, és cert: una assistència regular a classe facilita una òptima superació del curs. En general, és així. Però aquest control exhaustiu és, al meu parer, nefandíssim. No fomenta una cosa que jo considero cabdal: el dret a triar. Un llegeix tots els diaris, de dalt a baix? O bé, d'una biblioteca, en llegiríeu tots els llibres? Per què obligar la gent a anar a totes les classes? Per superar el curs convé administrar-se el temps de manera intel·ligent, i l'estudiant ha de saber discernir què és necessari i què no ho és. Aquesta elecció requereix maduresa i criteri, però també llibertat de fer-la!

L'accés universal a l'educació assolit al nostre país és una conquesta social, és un gran avenç que, d'altra banda, és massa recent per a què molta gent hi pugui veure les pegues. Sento decebre algú si dic que hi ha hores lectives que no serveixen de res! Vagi per davant que no estic posant en dubte els plans d'estudi. Hi ha una sèrie de matèries que s'ha de superar, agradi o no, però per fer-ho no cal imposar un mètode tan esperpèntic quan és OBVI que moltes assignatures per a moltes persones no requereixen un tant per cent d'assistència gaire alt. Els bons estudiants -i no tan bons- han de patir la càrrega d'empassar-se classes inútils per la histèria dels pares què el fill de 17 anys pugui passar una hora al bar sense que el controlin (per cert, de la meva experiència puc assegurar que, quan el bar era el Boada, l'enriquiment personal era molt més gran que estant a l'aula).

Aquesta obligatòrietat perjudica també molts estudiants, que quan arriben a la universitat i es troben que no és obligat a anar a classe fan campanes per sistema, perquè han après que "no és obligat" = "no cal". I fracassen. Naturalment: ningú els ha ensenyat a triar.

I una altra cosa que té a veure amb aquesta discussió és el paper dels professors. En general hi ha professors que viuen com un enfrontament personal el fet que algú falti a classe. Ells diuen que anar a classe és important, i si algú no hi va li baixen la nota. No tots són tan subnormals de fer-ho, però alguns sí. Anem a veure: si realment serveix de tant anar a classe i algú no hi va, ¿no tindrà ja una nota més baixa? Per què cal baixar-li encara més? Aquí surt un rol, una personalitat marcada: la del professor justicier. El seu temor més gran és que algú que no va a les seves classes tregui bona nota i algú que s'esforça suspengui. Això s'ha d'impedir com sigui, i adulteraran les notes com faci falta. Fomenten el valor de l'esforç i el treball com a fi i no com a mitjà. A aquesta lluita se li ha de sumar la por (escènica) a què la classe es buidi. A la universitat, algunes classes amb poca gent esdevenen a voltes obligatòries. Per un fet: l'assistència a classe a la universitat fa veure qui explica bé i qui no en té ni idea: el bon professor té l'aula plena. L'obligatorietat fomenta, com sol passar, la mediocritat.

Convindria fer veure a la gent l'absurd que representa anar a classe per omplir una cadira, com si fossis un funcionari que ha de fitxar perquè li donin punts. I convé que la gent prengui consciència d'això per anar-ho canviant, almenys durant el Batxillerat i Cicles Formatius.

Benvinguts

Provant, provant, un dos tres...

Això és un nou blog. Un més, a rebentar la saturada blogosfera tarragonina, o del món en general, tant se val. Diuen que és guai això de tenir un blog, no ho sé pas, ja veurem. La idea és anar-lo actualitzant un poc. Una cosa divertida és -després d'un cert temps- buscar-se un mateix al google i veure que surts en algun lloc. I llavors recordes: ah, és veritat, això fa anys ho vaig escriure jo... ara potser ho faria diferent...


No res, benvinguts. Passin, que veuran el piset,

Marc Nadal Ferret