Assistència obligatòria i esperit justicier

Tothom que hagi estat estudiant recentment ho sabrà: és molt, massa habitual, que ja fins i tot durant el batxillerat o estudis postobligatoris, els centres de secundària continuin obligant a l'assistència a classe als seus alumnes. El més preocupant no és el fet en si mateix, sinó l'acceptació i normalitat amb què es tolera una bajanada de l'estil per part de tothom: professors, pares, i fins i tot alumnes.

En general, és cert: una assistència regular a classe facilita una òptima superació del curs. En general, és així. Però aquest control exhaustiu és, al meu parer, nefandíssim. No fomenta una cosa que jo considero cabdal: el dret a triar. Un llegeix tots els diaris, de dalt a baix? O bé, d'una biblioteca, en llegiríeu tots els llibres? Per què obligar la gent a anar a totes les classes? Per superar el curs convé administrar-se el temps de manera intel·ligent, i l'estudiant ha de saber discernir què és necessari i què no ho és. Aquesta elecció requereix maduresa i criteri, però també llibertat de fer-la!

L'accés universal a l'educació assolit al nostre país és una conquesta social, és un gran avenç que, d'altra banda, és massa recent per a què molta gent hi pugui veure les pegues. Sento decebre algú si dic que hi ha hores lectives que no serveixen de res! Vagi per davant que no estic posant en dubte els plans d'estudi. Hi ha una sèrie de matèries que s'ha de superar, agradi o no, però per fer-ho no cal imposar un mètode tan esperpèntic quan és OBVI que moltes assignatures per a moltes persones no requereixen un tant per cent d'assistència gaire alt. Els bons estudiants -i no tan bons- han de patir la càrrega d'empassar-se classes inútils per la histèria dels pares què el fill de 17 anys pugui passar una hora al bar sense que el controlin (per cert, de la meva experiència puc assegurar que, quan el bar era el Boada, l'enriquiment personal era molt més gran que estant a l'aula).

Aquesta obligatòrietat perjudica també molts estudiants, que quan arriben a la universitat i es troben que no és obligat a anar a classe fan campanes per sistema, perquè han après que "no és obligat" = "no cal". I fracassen. Naturalment: ningú els ha ensenyat a triar.

I una altra cosa que té a veure amb aquesta discussió és el paper dels professors. En general hi ha professors que viuen com un enfrontament personal el fet que algú falti a classe. Ells diuen que anar a classe és important, i si algú no hi va li baixen la nota. No tots són tan subnormals de fer-ho, però alguns sí. Anem a veure: si realment serveix de tant anar a classe i algú no hi va, ¿no tindrà ja una nota més baixa? Per què cal baixar-li encara més? Aquí surt un rol, una personalitat marcada: la del professor justicier. El seu temor més gran és que algú que no va a les seves classes tregui bona nota i algú que s'esforça suspengui. Això s'ha d'impedir com sigui, i adulteraran les notes com faci falta. Fomenten el valor de l'esforç i el treball com a fi i no com a mitjà. A aquesta lluita se li ha de sumar la por (escènica) a què la classe es buidi. A la universitat, algunes classes amb poca gent esdevenen a voltes obligatòries. Per un fet: l'assistència a classe a la universitat fa veure qui explica bé i qui no en té ni idea: el bon professor té l'aula plena. L'obligatorietat fomenta, com sol passar, la mediocritat.

Convindria fer veure a la gent l'absurd que representa anar a classe per omplir una cadira, com si fossis un funcionari que ha de fitxar perquè li donin punts. I convé que la gent prengui consciència d'això per anar-ho canviant, almenys durant el Batxillerat i Cicles Formatius.