De Civibus

De Civibus

Abans que res voldria mostrar la meva insatisfacció amb mi mateix per dedicar aquest article crític a Ciutadans. Més que res perquè és un partit petit. Tenen una representació electoral ínfima, suposen un percentatge baix de votants i el seu poder en les institucions és nul. Obsessionar-se en criticar-los –com fan alguns- és símptoma d’un odi i una por que tampoc trobo natural. No és just vessar determinades diatribes sobre ells quan realment hi ha gent molt més amunt que talla el bacallà i sobre els quals poden córrer ja no rius, sinó oceans de tinta. I no per destinar-los elogis, precisament. Que serveixi doncs, aquest article, per donar una oportunitat als membres del mateix partit a què s’expliquin de cara a aquells qui no els tractarem sistemàticament d’anticatalans.

Albert Rivera ha anunciat que C’s no participarà als actes oficials de la Diada per considerar-los independentistes. Em sembla molt bé. No només perquè tinguin, com tenen, tot el dret a fer-ho, sinó perquè el meu instint transgressor em porta a la fruïció en tot allò que suposi dinamitar els símbols. Però al marge d’aquesta apreciació personal, veig bé la iniciativa de voler saltar-se activament l’oficialitat per tal d’arribar al reconeixement d’uns altres símbols. Com a procediment en si mateix, vull dir.

No obstant, això xoca i contrasta amb la insistència amb què Ciutadans mateix reclama l’exhibició dels símbols oficials als balcons dels ajuntaments. És cert que els usos de la bandera espanyola vénen regulats per una llei de banderes (per cert, molt primmirada i intervencionista, enriguin-se de l’Estatut). Un dels arguments esgrimits és que és una llei i per tant s’ha de complir. Aquesta reivindicació seria molt més coherent si Ciutadans assistís als actes oficials, per molt que hi estigués en contra, per congruència amb aquest mateix principi de respecte cap a l’oficialitat. I el més greu no és això, sinó que el PP, que també denuncia la situació de les banderes i els símbols i es manté respectuós amb els actes oficials assistint-hi i rebent xiulets i escridassades en el millor dels casos, encara és acusat de seguir-li el joc al nacionalisme català donant corda a aquesta mena d’actes.

Una altra cosa bastant curiosa és la seva actitud a la Comunitat Valenciana. Tot l’afer de la importància del bilingüisme mostrat simbòlicament en una campanya bilingüe a Catalunya es veu misteriosament oblidat quan, arreu de les terres valencianes tota la campanya s’ha fet exclusivament en castellà. Sembla ser, doncs, que allí el bilingüisme (per cert, algú a Ciutadans reconeixerà la unitat de la llengua o s’hi pronunciarà al respecte?) ja no és tan necessari. Un altre cop el mateix: obligació no n’hi ha cap. Dret a fer la campanya en l’idioma o idiomes que es vulguin pertot, també. Però la imatge que es dóna és de contradicció i això deteriora més encara el partit.

Un altre dels punts claus en l’ideari de Ciutadans és el dret a l’educació en llengua materna. Si bé la situació del castellà en l’educació a Catalunya dóna més peu a les seves reivindicacions, hi ha uns 70.000 estudiants de la Comunitat Valenciana que no poden prosseguir els seus estudis de secundària en valencià. Més enllà de la trista fal·làcia de: “i tu més”, seria bo que Ciutadans denunciés també aquesta situació. Per elegància, per congruència, per donar exemple. No costa tant.

I ja, per últim, el súmmum de la incoherència que demostra que el pitjor enemic de Ciutadans el tenen a casa, és el tractament del cas Boadella. Les crítiques al nacionalisme català en general, i en particular les de Ciutadans, es fonamenten molt en què el nacionalisme és una ficció. En realitat la societat catalana –segons ells, i ho comparteixo- no és tan nacionalista com el seu parlament. Són nacionalistes els cabdills dels partits –PSC i PP inclosos, afirmen- que per culpa del sistema partitocràtic d’estructures rígides i disciplina interna no representa bé la societat. Doncs bé, va sortir en Boadella dient tot el contrari i tirant per terra totes les expectatives que augurava Ciutadans: deia que la societat catalana sí que estava infectada pel nacionalisme i que per això ell marxava. Ell mateix afirmava no haver sofert cap boicot explícitament proposat, era la pròpia gent que, lliurement i en la seva obsessió identitària el marginava. I Ciutadans, enlloc de desmarcar-se d’ell va dedicar-li unes quantes capçaleres al seu web. El pitjor de tot és que aquest senyor és un dels promotors del partit. Una curiosa contradicció a la qual gairebé ningú hi ha fet cas. Això demostra que aquest tema desperta passions i exalta les vísceres; poca gent ha intentat anar més enllà de distingir bons i dolents.

Donar una imatge de coherència i de principis ajudaria bastant a no ser tractats de nacionalistes espanyols. La ciutadania pot ser més o menys patriota, però la dona del Cèsar no només ha de ser honrada sinó que ho ha de semblar.